INDRETS I CONJUNTS NATURALS I ARQUITÈCTÒNICS.

Amb aquesta figura es reflexiona sobre la protecció d’amplis indrets dels voltants pel seu interès arquitectònic o natural. Per aquesta raó seria convenient redactar una normativa que faci conservar les seves característiques sempre que sigui compatible amb un desenvolupament sostenible.
En aquest llistat es trobaria la serra de l’ermita. Per evitar l’impacte ambiental causat per les construccions del vessant de la serra, s’hauria de redactar una normativa arquitectònica restrictiva adequada per evitar aquest problema, perquè les construccions s’adaptin a la muntanya i no, com està passant, la muntanya a les construccions. Nogensmenys, convindria augmentar la superfície de zona no urbanitzable dels voltants d’aquest indret singular i històric de Vinaròs.
La zona coneguda com “els dos pins” al costat de la llera del riu Cervol, a la partida del Portell, es un altre espai natural que es deu conservar, ja que representa una estampa que pertany a la memòria col·lectiva del poble. En aquest paratge hi ha dos dels arbres monumentals de Vinaròs i la creu, tot just a meitat del camí entre Vinaròs i l’ermita.
El tercer espai natural que caldria protegir és el bosc de la ribera del riu Surrach a la partida de les Soterranyes, on es troben els roures més propers a la mar de tota la península Ibèrica que formen un conjunt vegetal molt interessant.
Per últim trobem el paratge de Sol de Riu, un altre dels llocs que s’hauria de conservar per les seves característiques botàniques de ribera i d’aiguamoll.
Deixant a una banda la flora, un altre indret que s’hauria de conservar és, sense dubte, el conjunt urbà medieval de Vinaròs format per l’espai delimitat per la plaça Jovellar, el carrer de Sant Cristòfol, el carrer de la Mare de Déu del Socors, la plaça de Sant Antoni, la travessia Safon, la plaça de Sant Agustí, el carrer de Sant Tomàs i la plaça de Sant Valent; tot vertebrat pel carrer Major. Val a dir que dins d’aquesta protecció especial es podria incloure el carrer de Santa Rita, de Sant Francesc, de Costa i Borràs, de Santa Magdalena, de Rafel Garcia i de l’Àngel. Els edificis que s’han de conservar dins d’aquest conjunt, ja sigui en la seva totalitat o en part, han d’estar dins d’un context adequat, ja que cada barri de la ciutat té les seves característiques i el seu moment històric. És per aquesta raó que la protecció històrica de Vinaròs ha d’anar més enllà d’un simple catàleg; cal disposar d’unes normes reguladores perquè el casc històric de Vinaròs pugui conservar la bellesa i la història: unes normatives que regulin la disposició del cablejat, dels rètols comercials, del mobiliari urbà, dels materials de construcció, el color, els volums, així com també les proporcions històriques de parcel·lació. D’aquesta manera el barri històric podrà mantenir una unitat i no es trobarà a l’albir de propietaris i arquitectes que no hi tenen ni el mínim respecte, com fins avui hem pogut veure. Tot això també implica les cates arqueològiques quan es facin obres i on sigui necessari el moviment de terres.
Dintre d’aquesta normativa s’hauria de contemplar la inspecció de cases que puguin tenir elements a l’interior (ceràmica, manyeria, fusteria, etc.) per aconseguir l’aprovació de la demolició d’aquestes.
Malauradament cal dir que malgrat que el PGOU preveu al punt numero 2 del catàleg la recomanació de dur a terme plans especials per als conjunts històrics d’interès, especialment per al casc antic, en un any des de l’aprovació del Pla General, encara és una assignatura pendent; això mateix va passar amb l’anterior PGOU.
En alguns carrers es poden establir plans especials per a la protecció arquitectònica i de les característiques urbanístiques i arquitectòniques del barri.
El món rural té una arquitectura pròpia i molt peculiar que, a causa de la transformació del paisatge rural, va desapareixent amb rapidesa. És per això que considerem oportú la defensa de les construccions de pedra en sec, com és el cas de “els rafels”, les cobertes de falsa volta, els marges de finques, així com també l’arquitectura rural de l’aigua, cisternes, sínies i murets de reble. De tot això s’hauria de fer com més aviat possible una catalogació.


EDIFICIS QUE S’HAN DE CONSERVAR EN LA SEVA TOTALITAT.

A Vinaròs hi ha una sèrie d’edificis que cal que constin com protegits en la seva totalitat dins del PGOU, ja sigui perquè estan protegits per la llei, com és el cas d’aquells que han estat declarats Béns d’Interès Cultural (disposició addicional primera de la Llei 4/1998 de 11 de juny de la Generalitat Valenciana sobre Patrimoni Cultural Valencià) o perquè són edificis que sense tenir una declaració específica pertanyen a un grup determinat que sí es consideren protegits, com les fortificacions (Decret del 22 d’abril de 1949, sobre fortificacions, que es troba en la disposició addicional segona de la Llei 16/85 del Patrimoni Històric Artístic Espanyol i la disposició addicional segona de la Llei 4/1998 d’11 de juny de la Generalitat Valenciana), les cases amb escuts heràldics (Decret 571/1963 de 14 de març de la disposició addicional segona de la Llei 4/1998 d’11 de juny de la Generalitat Valenciana) i els jaciments arqueològics (article 40 de la Llei 16/85 del Patrimoni Artístic Espanyol i l’article 58 de la Llei 4/1998 d’11 de juny de la Generalitat Valenciana).
Dintre d’aquesta categoria es troben l’església arxiprestal de Nostra Senyora de l’Assumpció i el campanar, conjunt que fou declarat monument històric artístic. El PGOU dóna preferència a l’elaboració d’un pla especial dels voltants de l’església arxiprestal, la qual cosa encara no s’ha redactat. Dintre d’aquest pla entrarien les muralles medievals, de les quals falta situar les parts conservades, i les muralles liberals. A més cal sol·licitar amb cadascun dels permisos de construcció una prospecció arqueològica en les zones on estigueren les muralles, ja que hi poden quedar restes en el subsòl. També dintre d’aquest pla s’inclourien les torres com la de Sol de Riu i la Torreta del Moros, els jaciments arqueològics i els escuts heràldics com els de Febrer de la Torre i el de Membrillera .
Hi ha edificis que també s’haurien de conservar en la seva totalitat per motius històrics, etnològics, industrials i artístics, com és el cas del Mercat Municipal i el Molí de Noguera, el primer com a mostra d’arquitectura de ferro modernista i el segon com a edifici gòtic. També hi formen part d’aquest catàleg els edificis dels col·legis públics de Nostra Senyora de la Misericòrdia i el de Sant Sebastià per representar les característiques pròpies de l’època i, també, com a mostra de la plasmació física del concepte modern d’escola.
Un altre edifici que, per motius històrics i per ser l’únic edifici gòtic de la població s’ha de protegir, és l’antic ajuntament situat al carrer de Nostra Senyora del Roser. L’ermita de Nostra Senyora de la Misericòrdia i Sant Sebastià i l’ermita de Sant Gregori són dos edificis, que per les característiques arquitectòniques i valor artístic, s’han de tenir en compte a l’hora de redactar el catàleg de les construccions de màxima protecció, igual que la plaça de bous.
Les quatre xemeneies de maó que resten a la ciutat (Foret, Fedesa, la destil·leria d’aiguardent (l’alcoholera) i la fàbrica d’aiguardent d’Ildefonso) també s’han de protegir completament, com a mostra de l’esplendor industrial que va tenir Vinaròs i com a mostra d’un element fabril i constructiu que ja no s’hi dóna. En moltes ciutats aquestes construccions es troben perfectament integrades dins de parcs i places mostrant-se com elements rellevants i prestigiosos, cosa que indica que protegir-les és molt senzill. A més el lloc on es troben les xemeneies de Vinaròs fa molt fàcil la incorporació a zones d’esbarjo.
El monument a l’arquebisbe J.D Costa i Borràs també formaria part d’aquest catàleg de protecció total del conjunt.
Aquests edificis s’haurien de protegit baix el concepte de Bé de Rellevància Local de l’article 46 i següents de la Llei 4/1998 d’11 de juny de la Generalitat Valenciana sobre Patrimoni Cultural Valencià, ja que són “mostres representatives i valuoses de l’arquitectura popular i del patrimoni arquitectònic industrial” (article 50,3).
Cal indicar, però, que la protecció total de l’edifici no significa que no es pugui en cap moment remodelar i agençar per a perspectives futures que els edificis puguin acollir; s’hi pot fer sempre que un organisme competent aprovi les modificacions.

EDIFICIS ON CAL CONSERVAR LA FAÇANA.

L’aspecte exterior d’un edifici és sense dubte el que dóna un caràcter i un ambient concret al barri; és per això que la seva cura i protecció és considera de vital importància. Si a més li sumem una importància històrica i artística, la necessitat de protegir les façanes d’alguns edificis és encara es major. Aquesta protecció, però, no afecta a la resta de l’edifici, el qual fins i tot es podria derruir.
Dintre d’aquest apartat podem anomenar les fantàstiques façanes modernistes de casa Àngel Giner i casa Sendra que es troben la primera al carrer Major i la segona a la plaça Jovellar. Es tracta d’uns edificis amb un interès artístic i constructiu inqüestionable, mostra de les construccions de prestigi de principis del segle XX i d’una població comercial important, que construïa segons la moda modernista del moment.
Diferent és el cas de l’edifici de la Policia Local, originàriament una escola. Malgrat que el seu valor artístic es pràcticament inexistent, el valor històric el fa digne d’una protecció adequada. D’altra banda és un edifici completament integrat en l’urbanisme vinarossenc i és patrimoni de la memòria col·lectiva de la ciutat. És el cas també de la façana de pedra, encara que ara es troba tapada per pintura, que té la casa del carrer de Sant Joan 5 o de es cases de la plaça de Sant Telm 8, plaça de Sant Antoni 21 i carrer de Sant Francesc 21, que són una mostra de gran interès etnològic i, d’alguna manera, artístic. Aquestes cases tenen una porta amb un finestral semicircular a sobre, al costat un mirador per a la planta baixa i un balcó petit en les golfes interiors. A banda de conservar la façana d’aquests edificis seria convenient conservar la distribució interior mitjançant la documentació gràfica. Aquests edificis foren construïts entre els anys 1880 i 1900.
El pòsit dels Pescadors Sant Pedro a l’avinguda de Blasco Ibañez 10 és també un exemple d’una interessant mostra constructiva aplicada a les façanes i que es pot trobar en altres edificacions de Vinaròs, ja que són representatives d’un estil i una època concreta: segona i tercera dècada del segle XX. És per aquestes raons que cal declarar-la façana protegida.
Potser, però, el conjunt més interessant de façanes el representa un tipus de construcció molt típic de Vinaròs, que té lloc en les últimes dècades del segle XIX i les primeres del XX. Es tracta d’un edifici on la planta baixa té una porta i un balcó simètric a ella; la primera planta presenta un balcó que ocupa l’amplària de la façana, i la resta de plantes balcons més petits. Els elements decoratius dins d’una tendència eclèctica són, segons edificis, més o menys abundants. Aquestes façanes són típiques del modernisme vinarossenc i de les classes acabalades del poble i representen una construcció típica i amb un cert interès artístic. Aquest és el conjunt més gran d’edificis per protegir dins de la població. Exemples d’aquest conjunt són la casa de Higinio Roca, la del carrer de Costa i Borràs 28, la del carrer Major 33, la del carrer de Santa Magdalena 96, i un interessant grup al carrer de Sant Francesc.
Així doncs, aquestes façanes hi haurien de romandre com a mostra d’un estil arquitectònic concret, el modernisme, i també d’una economia i d’una classe social d’una etapa històrica de Vinaròs.


EDIFICIS ON NOMÉS CAL CONSERVAR ALGUNS ELEMENTS.

A Vinaròs hi ha alguns edificis amb una sèrie d’elements aïllats, de vegades afegits i de vegades propis de la casa, que cal que es respectin i es conservin, mentre que la resta de l’edifici no presenta cap tipus d’interès i pot ser derruïda.
Dintre d’aquesta categoria trobem la casa del carrer de Sant Joan 24, amb una interessant finestra renaixentista que fou, sense cap mena de dubte, afegida a l’edifici; l’edifici a aquest mateix carrer al número 15 on es conserva una portada barroca. La presència de reixes amb un cert interès no és estranya en edificis de Vinaròs, com les del carrer de Sant Cristòfol 2, Sant Francesc 21 i 33, les portes de la casa Balada al carrer de Sant Francesc i Villa Valls a l’avinguda de Castelló. Aquestes reixes pertanyen al treball en ferro forjat o fos típic del modernisme. És per això que la seva qualitat artística és important, i a més representen la incorporació d’un element decoratiu i de construcció important en l’edificació del poble.
Altres edificis tenen els elements d’interès a l’interior, com els arcs de la casa del carrer de Sant Gregori, l’edifici Quijote, un edifici a la plaça Sant Antoni 17, el bar Los Arcos a l’avinguda de Colon 10.
Els elements que s’han de conservar s’integrarien, si fos possible, dins de la nova edificació, sempre que el nou disseny sigui l’adequat, o bé, s’ubicarien on l’ajuntament consideri oportú. Sempre es farà, però, perquè s’hi conservin.
Dintre d’aquesta categoria hi posaríem les capelles dels carrers, moltes de les quals són una interessant mostra de la producció ceràmica artística dels segles XVIII i XIX. És per això perquè s’han de conservar. S’hauria de conservar la placa abans del enderrocament de la casa on hi és i tornar a col·locar-la a la nova façana. En aquest llistat també entren les plaques commemoratives d’algun fet històric important o el record d’un personatge il·lustre. Les plaques commemoratives pertanyen a les que indiquen el naixement d’un vinarossenc il·lustre de la casa, l’homenatge o dedicació d’un carrer. Alguns exemples són: la placa al mestre Segura; la placa de la casa natal de Vicente García Julbe, obra de Agustí Roso; el revestiment de rajola de Joan M. Borràs Jarque, obra de F. Guallart; la dedicació del carrer d’Agustí Safon, obra d’Àngel Ferrant i la placa del beat Isidro Bover.


CONSERVACIÓ DE L’EDIFICI MITJANÇANT LA DOCUMENTACIÓ GRÀFICA.

Alguns edificis de la ciutat tenen unes característiques constructives molt interessants pel seu valor constructiu o etnològic, encara que pel seu tipus de construcció i qualitat no s’aconsella conservar-los. És el cas de les cases de la plaça de Sant Antoni 4, que incorporen per primera vegada un entresòl, que es troben dintre d’una façana amb un cert interès artístic de tipus racionalista. Hi ha edificis que segueixen un plantejament típic de distribució interior amb les golfes, ja sigui amb una obertura a l’exterior, com al carrer de Sant Joan 20, amb una finestra, o sense que es vegi des de l’exterior com al carrer Sant Cristòfol 53. El plantejament de l’escala que ocupa la part més endinsada del solar i crea una façana amb petites finestres a la part de l’escala és també una distribució típica. Els miradors de fusta són també uns elements que s’han de tenir en compte en la documentació.
Per últim, dins d’aquest apartat també caldria col·locar els voltants on es trobava el fortí del segle XVIII, ja que s’hauria de documentar el magatzem i fer les exaccions arqueològiques necessàries i comprovar l’existència de restes de la fortificació.
Ja hem dit que la qualitat constructiva de l’edifici no és el que fa imprescindible la conservació, però sí que és interessant que abans que desaparegui es faci una memòria gràfica (plantes, altures, seccions, fotografies, etc.) que ajudin a conèixer aquest tipus de construccions quan ja no hi siguin.

AJUDES I COMPENSACIONS PER ALS PROPIETARIS.

La protecció d’un bé immoble li pot portar al propietari, sense dubte, una sèrie de molèsties, inconvenients i fins i tot pèrdues econòmiques. És per això que l’administració l’ ha de recompensar d’una forma o d’una altra. A més el propietari es podria veure perjudicat en comparació a altres propietaris que han tingut edificis de igual o més mèrit que el seu i, per diferents raons, especialment per falta de sensibilitat per part de l’administració, han pogut fer-los desaparèixer del nostre patrimoni comú i traure’n profit.
És per aquestes raons que s’haurien d’establir a nivell local una sèrie de compensacions que permetin al propietari rescabalar-se dels problemes que puguin ocasionar el fet de tenir un edifici catalogat.
Nosaltres proposem, entre moltes de les que ja hi ha, les següents compensacions:
- Exempció dels tributs dels permisos d’obres.
- Disminució, d’acord amb el grau de protecció, de l’impost de béns immobles.
- Exempció d’arbitris municipals.
- Ajudes directes per a les obres destinades a la conservació de l’immoble.
- Expropiació a favor de l’ajuntament, sempre que el propietari ho consideri oportú, amb una compensació econòmica a preu de mercat i conforme a la pèrdua.

FINALITAT DE LA PROPUESTA DEL CATÀLEG

Aquesta proposta de catàleg de zones i edificis que s’han de protegir només vol exposar les àrees naturals i urbanístiques, així com també aquells elements arquitectònics que segons la nostra opinió s’han de tenir en compte a l’hora d’actuar-hi d’una manera o una altra. És per això que, tal i com hem vist, s’han establert uns criteris de presentació i divisió de les categories i figures de protecció. L’única finalitat de tot això és presentar amb una metodologia mínima aquesta proposta de catàleg.
A partir del catàleg, ja sigui amb jornades de treball o amb una comissió on participin tots els sectors implicats en el tema, s’establiran les diferents categories de protecció que s’han de tenir en compte i els criteris i formes d’intervenció sobre els edificis i zones protegides amb la proposta del actual PGOU com a base, proposta que, com ja hem vist en moltes ocasions, mai ha tingut lloc, malgrat que porta vigent cinc anys i es proposava un any per al desenvolupament dels plans especials de protecció. Així doncs, la normativa es desenvoluparà de la forma que vulgui l’ajuntament, i serà aquest qui estableixi els criteris de intervenció i conservació en cadascuna de les categories de protecció o en cadascun dels edificis. D’aquesta manera aquesta normativa establirà el grau d’intervenció, per exemple el tipus de fusta, color, modificacions, compensacions, o com s’hi han de salvaguardar els elements aïllats proposats per protegir, si in situ o en un altre context, etc.
La aprovació, relativament nova, del Pla general fa que sigui difícil assumir les modificacions substancials que modifiquen el valor del sòl que el mercat ha establert en funció del Pla general. Malgrat que més d’una vegada s’ha fet, però, seria relativament viable impulsar modificacions puntuals que abordin no només quant si no com.
D’altra banda cal dir que el Pla general ja presenta un mínim de protecció artística i històrica, però pareix que no hi hagi voluntat en desenvolupar aquest apartat. Per això tots els progressos sobre aquest tema han estat, sense cap mena de dubte, insuficients, per no dir inexistents.
Així doncs, aquest treball és només un començament, un punt de partida, a partir del qual està tot per fer. Fets on l’ajuntament, i no pot ser d’altra manera, és la institució que ho ha de dur a terme. Potser en aquest treball de camp s’hagin fet alguns errors per excés o per defecte, però són els Serveis Tècnics Municipals qui ho han de solucionar, i el Consistori Local qui ho ha d’aprovar.